Gósol

EL MUNICIPI

	Un lloc per viure-hi
	Per qui no en sap les tresqueres. El poble s’aplega a migdia del Cadí, més o menys al sudoest del Pas dels Gosolans, record de contrabandistes. Amb el Cadí a tramuntana, té el Costafreda a ponent, la Serra del Verd i la d’Ensija li tanquen el migdia. A llevant, com tota catedral, el Pedraforca s’ha tornat geperut en els absis . La Vall de Gósol n’és el claustre. Els vells camins per arribar-hi ara són carreteres enquitranades que tanmateix serpentegen. Des de La Seu d’Urgell pels camins de La Vansa arribes a Tuixén on també pots fer-hi cap des de Piteus per Coll de Port. De Tuixén a Gósol trobes aquell Sant MIchel d’espardenya que és Josa. Des del Coll de Josa veus tota l’amplada de la vall. Però el camí més fresat surt de Guardiola. Les vuit hores d’abans ara es fan amb mitja hora llarga. La carretera serpenteja un bon tros deixant el Saldes enfondit allà baix, al tercer revolt, si no bades, et treu el nas el cogulló menut del Pedraforca. L’anada per aquesta carretera és com jugar a cuc amb la muntanya, ara et surt, ara s’amaga, ara s’emboira, ara li blanqueja la neu a l’enforcadura. Maçáners fa equilibris en una carena. Sortint del poble ja veus tot el Pedraforca sencer. Rebec de rocam i molt ample de falda d’on hi penja Saldes amb església i castell. Al Coll de la Trapa, amb el Coll de l’Escarola als peus, s’obre la Vall de Gósol. Feners, l’Espà, Sorribes són com criatures que dormen en pau quan no se t’esvera un vedell esgarriat que se les fa tot sol. La creu de terme i el poble estès. La coromina feixada amb les ruïnes del poble vell. L’església en el fondal i la Guàrdia a llevant aprofitant el sol. Ja hi som. He de començar pel poble vell, amuntegat al cim del pujol amb la torre senyorial esgalabrada i les restes perdudes de l’església. La gent de Gósol hi tenien un bon mal viure, feren casa a un lloc més pla, aprofitaren els rocs del poble vell i ara només en resten unes ruïnes que no fan un metre d’alçada però marquen un poble menut, valent, encerclat de muralles i viure estret en cambres fosques de sostre baix defensant-se dels hiverns. No crec que pugui parlar de Gósol sense endevinar-ne la història. A col•legi, ja de molt menuts, ens van vendre les glòries de l’Espanya visigòtica i la gesta de Don. Pelayo a Covadonga amb els moros. A Gósol no en van saber res, potser només algú els va contar, venint de lluny, que uns bordegassos peluts i de malaganya havien estat estossinats a Montgrony. Per dir-ho tot. Gósol va viure lluny de fenicis i grecs, de cartaginesos i romans, de visigòtics i bizantins. Eren ibèrics, parlaven basc i tenien prou coratge per afrontar la vida en aquests grenys. Cap a l’any 800 van arribar els de Carlemany, es deixaren batejar i van fer una vil•la amb castell com qualsevol dels altres veïns. Amb castell, castellar i cinturó de muralles, Gósol tenia els seus sagramentals a l’estil d’aquella època. Els homes es conjuraven per defensar el poble fos com fos. Els càtars només hi van deixar un record a la font de les Bones Dones tocant a l’Escarola. Els gosolans sagramentalitzats es feren famosos pels seus pedrenyals, una mena de pistoles de pedra foguera prohibides pel rei. I l’ase em fum si els nostres en feien cabal. Passaren els segles amb pa de feixa menuda, bestiar de llana, bestiar més gros i panxa prima. Amb el temps, ja ho sabeu, foren contrabandistes, en treien un mal viure perquè, com sempre, els qui sucaven fort eren els qui no s’hi jugaven la vida. Després vingué la mina i ja som avui. A principis del segle XX vam tenir la visita del Picasso que començava a treure faves d’olla protegit per mestressa Stein, rica i jueva, acompanyat per la Fernande que passava amb ell els fervors amorosos. En Picasso fou el Pau de Gósol, jugava a cartes i feia trampes amb el vell Fontdevila i algun altre. No m’allargo, si en voleu saber més us ho conta la Jèssica en el seu llibre. A gratcient m’he allargat parlant-vos-en de velles de Gósol, però no us puc explicar gaire la meravella dels silencis que viu qualsevol de nosaltres i que fa mal a més d’un mal avesat als sorolls barcelonins. Hi ha places menudes sense altra decoració que un pedrís, cases recloses arraulides pel fred, però no sé si enlloc més hi trobareu unes eres com les nostres. Tancant l’enclòs de la casa per una banda i pel cobert a l’altra, l’era menuda era el lloc del batre, només la seva menudesa ja et parla de com la gent havia de patir per guanyar-se el pa. No trobareu cap edifici ostentós, les cases continuen amb el sostre baix, a moltes ja hi ha calefacció, però a totes hi trobareu la poela, paraula francesa que vol dir una mena d’estufa que serveix per a tot, cuinar, escalfar-se i deixar-hi lliscar les llargues hores d’hivern. El nostre muntanyenc no s’assembla de res al pagès d’ufanes de la Plana de Vic, al de les esquerpes de Segarra o a un treballador a les fàbriques del Llobregat. Són més quiets i goso dir que més cordials, no n’espereu mai cap moixaina però a qualsevol casa hi trobareu una bona acollida mentre no us feu el fals pagès i us surti la veta del pixapins. Al poble tenim gent vinguda de fora que s’han fet ben bé dels nostres sense soroll ni estrips. I no parlo de mi perquè per aquests pobles el capellà que hi viu, sense que calgui cap paper, ja és un de tants. Us podria dir com i amb quina pau vius a Gósol, trobar gent coneguda pel carrer, preguntar a un home com li va la botifarra, trobar alguna dona bondadosa que et porta els primers rovellons, alguna altra que no s’està de dur-te un enciam. En un poble tot és conversa i gràcies a Déu les menudes xafarderies ens salven de parlar de política. No us podeu imaginar com arriben de fer-se familiars els pollancres del Torrent dels Rucs que em donen el bon dia i la bona nit. Llegint com els tsunamis fan destrossa i com més en fan les tempestes tropicals o els terratrèmols a Itàlia, ací a Gósol descobreixes fins al fons el racó bondadós de la Creació d’un silenci tan viu que sembla que el puguis tocar. I mai no ho fas sol sempre tens algú al costat. Benvinguts, si veniu. I ben trobats, si us quedeu. Josep Maria Ballarín i Monset